dissabte, 3 de febrer del 2018


M'he negat un poema
i era dolç i tendre.
M'ha dibuixat un somriure
i era record i present.
Una nostàlgia en un sospir
i era hialina i transparent.
He cantat per no pensar
i era engany i era cant.
M'he negat un poema
i parlava d'amor i de tu...

                               i de nosaltres.


Novembre 2017 (TMB metro L5 i anar fent)

a

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)

Xop... La pluja és molt fina, perceptible només a contrallum, sense adonar-me'n una humitat densa em va mullant. El paraigües pe...

  • (sense títol)
    Són els meus pensaments, avui massa ràpids, o és el meu tragecte avui un viatge alentit. El cas és que, avui, el metro és ple de gent...
  • (sense títol)
    Xop... La pluja és molt fina, perceptible només a contrallum, sense adonar-me'n una humitat densa em va mullant. El paraigües pe...
  • (sense títol)
    Así, como llegó el frío no esperado entró el fuego de tu aliento en mi boca devolviendo la sensatez a mi piel, arrasando todo acomodo i...