Hem après molt dels silencis,
tu i jo, cadascú amb el seu
i els que hem creat junts,
tan particulars i neutres a l'hora.
D'entre tants un de comú, desitjat,
aquell que ningú entendria,
el més confiat, el de la nostra intimitat.
La lluentor encesa compartint moments,
les paraules sobreres en el tacte,
fent quotidià el bes i l'abraçada.
Aquell silenci que ens fa embogir
quan res és més important que nosaltres.


Octubre 2017 (TMB L5, la blava. M'he saltat una parada, podria ser perquè el poema és més intens que curt)