Tan sols sabent que compartim un mateix desig,
que ens alimenta la imatge d'una trobada,
amb aquest pensament, tan sols, seria feliç.

La impaciència supera tota lògica,
dia rere dia cau un full del calendari,
les hores es tornen perennes
i la raó imposa les seves virtuts, ironies.

El silenci impera en l'espera,
els nostres límits queden acotats,
el sentir creu perdre el seu significat
i allò que va quedar pendent sobreviu.

Visc colgat de la negror més fosca,
els meus ulls no veuen llum sense la teva mirada,
les meves mans no tenen tacte sense la teves formes
i sento tan presents els teus olors.

Desperto somiant un bes, llavis contra llavis,
per trencar el segell que guarda els records,
on tot havia quedat donat i mostrat
i la virtut no deixava cabuda a la foscor.


Octubre 2017 (TMB L5, la blava. Tot el matí donant-li voltes a un sentiment que volia escapar)