Nu, sense freds,
aquest és el meu despertar.
Nu d'utopies,
que no d'ideals.
Nu de fantasies,
que no de somnis.
Nu d'estereotips,
que no de mi.

Aprenc mirant enrere,
d'aquells que sempre hi són,
dels que van marxar
perseguint presents,
dels meus majors,
els que costa tant escultar,
dels que no són savis
i poden reconèixer la veritat.

La veu com a únic tresor
feta servir com a arma,
feta servir com a símbol de pau.
Reso de qui l'escolta
amb el to, la gravetat...
les paraules.

El silenci com un diamant.
posseïdor de tots els poders,
més difícil d'usar que la veu
reso de qui aprèn.
Calor i fred a l'ensems...
les pareules sordes.

La meva segona pàtria...
                                     el silenci.


Gener 2018 (TMB L5 la blava, tot té el seu temps)